dimecres, 29 d’abril del 2015

STEFAN ZWEIG - LA IMPACIÈNCIA DEL COR


STEFAN ZWEIG




Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general.

Zweig va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies, la més famosa de les quals és, probablement, la de Maria I d'Escòcia. Es va publicar en alemany amb el títol de Maria Stuart i en anglès amb el títol de (The) Queen of Scots o Mary, Queen of Scotland and the Isles. A vegades, quan el sentiment antigermànic s'estava estenent, les seves obres es van publicar en anglès amb el pseudònim de "Stephen Branch" (una traducció del seu nom real). De la seva biografia de la reina Maria Antonieta se'n va arribar a fer una adaptació per a una pel·lícula de la Metro Goldwin Mayer (MGM), amb l'actriu Norma Shearer en el paper protagonista.

Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època.

Va ser en aquest ambient quan, el 1901, va publicar els primers poemes, una col·lecció titulada Silberne Saiten ("Cordes de plata") en la qual mostrava la influència d'Hugo von Hofmannsthal i Rainer Maria Rilke. El 1904 va publicar la primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera.

Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una curosa construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.

A més a més de les seves creacions en dramatúrgia, periodisme i assaig, Zweig va treballar en traduccions d'autors com Paul Verlaine, Charles Baudelaire i Émile Verhaeren.
El 1910 viatjà a l'Índia i el 1912 a l'Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys.

Durant la Primera Guerra Mundial, i després d'haver servit en l'exèrcit austríac (com a empleat de l'Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), es va haver d'exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes per la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland.

D'aquest període és Jeremiah, una obra antibèl·lica que va escriure mentre estava servint en l'exèrcit i que va ser publicada durant el seu exili a Suïssa. Aquesta peça teatral de tema bíblic, inspirada en la guerra europea, va ser exhibida a Nova York el 1939.

Immediatament després, es va radicar a Suïssa, on va treballar com a corresponsal per la premsa lliure vienesa i escrivint per a alguns diaris hongaresos. Gràcies a les seves amistats, entre les quals es comptaven Hermann Hesse i Pierre Jean Jouve, va poder publicar visions apartidistes sobre la turbulenta realitat europea d'aquells dies.

La solvència econòmica de la seva família li va permetre seguir conreant la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar en contra de la intervenció d'Alemanya en la Gran Guerra.

Després de l'armistici de 1918, va poder tornar a Àustria. A Salzburg es va casar, el 1920, amb Friderike Maria Burger von Winternitz, una admiradora de la seva obra, a qui havia conegut vuit anys abans.

Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalistes i l'esperit de revenja que es respirava a l'època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i drames, en el període més productiu de la seva vida. Conegué a Thomas Mann i a Max Reinhardt.

El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927, es manté, encara avui en dia, entre els seus llibres de major èxit. El 1928 Zweig viatjà a la Unió Soviètica. Dos anys després va visitar Albert Einstein al seu exili a Princeton. Al llarg de la seva vida, Zweig va cultivar l'amistat de personalitats com Maksim Gorki, Rainer Maria Rilke, Auguste Rodin, i Arturo Toscanini. El 1934 va publicar la seva triple biografia Mental Healers, i un assaig sobre els orígens de la Ciència Cristiana i la psicoanàlisi.

D'origen jueu, va ser defensat pel compositor Richard Strauss, que es va negar a eliminar el nom de Zweig, com a llibretista, del cartell de l'òpera Die Schweigsame Frau (La dona silenciosa), estrenada a Dresden. Hitler va refusar anar a l'estrena tal com estava previst i l'obra es va prohibir poc temps després, havent-se representat tan sols tres cops.

La religió no va jugar un rol central en la seva educació. En una entrevista va dir:
"La meva mare i el meu pare eren jueus tan sols per un accident de naixement"

Tot i que els seus assaigs de política van ser publicats per l'editorial Neue Freie Presse, l'editor literari de la qual era el líder sionista Theodor Herzl, Zweig mai es va sentir atret per aquesta forma de nacionalisme.

Després de l'augment de la influència nacionalsocialista a Àustria, Zweig es traslladà temporalment a Londres; en aquest temps ja va tenir dificultats per a publicar les seves obres a Alemanya, però hi va poder escriure el llibret per a l'òpera de Strauss. El 1934 va iniciar una sèrie de viatges per l'Amèrica del Sud.

El 1936 els seus llibres van ser prohibits a Alemanya pel règim nazi. El 1938 es va divorciar de la seva primera esposa. A l'any següent es va casar amb Charlotte Elisabeth Altmann i, a l'iniciar-se la Segona Guerra Mundial, Zweig es va traslladar a París. Poc temps després, va viatjar al Regne Unit, on va obtenir-hi la ciutadania. Va viure a Bath i a Londres, i després va viatjar als Estats Units, l'Argentina i el Paraguai, per fer-hi unes conferències. Després de la publicació de Novel·la d'escacs, el 1941, s'instal·là al Brasil.

Al Brasil va escriure Brasilien: Ein Land der Zukunft (Brasil: una terra del futur) el 1941. En aquesta obra, Zweig examina la història, l'economia i la cultura del país. Citant a Amerigo Vespucci, hi descriu com els primers navegants europeus van veure el Nou Món:
"Si el paradís existeix en algun lloc del planeta, no podria ser molt lluny d'aquí!"

A la ciutat de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva esposa, desesperats pel futur d'Europa i la seva cultura (després de la caiguda de Singapur estaven convençuts que el nazisme s'estendria pel planeta). Va escriure:
"Penso que és millor finalitzar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la labor intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra"
La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

Hi ha importants col·leccions de manuscrits de l'obra de Zweig a la Biblioteca Britànica i a la Universitat Estatal de Nova York a Fredonia, Nova York. La primera és el resultat d'una donació dels seus apoderats, el maig de 1986, i inclou una gran varietat d'elements de gran raresa, entre els quals destaca el catàleg de les obres mozartianes, escrit pel propi compositor (Verzeichnis).

Teatre

  • Thersite, 1907
  • Les Guirlandes précoces, 1907
  • Jeremiah, 1916
  • La casa a la vora del mar, 1911

Poesia

  • Silberne Saiten ("Cordes de plata"), 1901

Ficció

Autobiografia

  • El món d'ahir: memòries d'un europeu. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. 529 p. ISBN 84-7727-335-9. Llibre autobiogràfic publicat pòstumament.

Biografies

  • Émile Verhaeren, 1910
  • Fouché: Retrat d'un home polític, 1929. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. 280 p. ISBN 978-84-7727-412-4
  • Heilung durch den Geist, (Franz Mesmer, Mary Baker Eddy, Sigmund Freud),1931, és un curt treball en tres parts que consisteix en tres biografies individuals. La idea conductora d'aquesta obra és que la Ciència Cristiana, religió espiritualista fundada per Mary Baker Eddy, i el psicoanàlisi, especialitat mèdica i moviment literari creat per Sigmund Freud, estan basats en els descobriments de l'incomprès hipnotista del segle XVIII Franz Mesmer.
  • Magellan: Der Mann und seine Tat, 1938. Frankfurt: Fischer, 2003. 316 p. ISBN 3-596-50650-6
  • Maria Stuart. Frankfurt: Fischer, 2000. ISBN 3-596-21714-8
  • Marie Antoinette: Bildnis eines mittleren Charakters, 1932. Frankfurt: Fischer, 2003. 575 p. ISBN 3-596-22220-6
  • Erasmus, 1934
  • Romain Rolland: L'home i la seva obra, 1921
  • Tolstoi, 1930. Badalona: Editorial Proa
  • Paul Verlaine
  • Balzac, 1922, publicat individualment i inclòs en el llibre en tres parts Drei Meister: Balzac, Dickens, Dostojewski.
  • Moments estel·lars de la humanitat, 1927. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. 285 p. ISBN 84-7727-421-5
  • Montaigne, 1982 (pòstum). Barcelona: Quaderns Crema, 2008. 120 p. ISBN 978-84-7727-450-6
  • Castellio gegen Calvin: Ein Gewissen gegen Gewalt. Frankfurt: Fischer, 1984. 256 p. ISBN 3-596-22295-8
  • Drei Meister: Balzac, Dickens, Dostojewski. Frankfurt: Fischer, 1999. 222 p. ISBN 3-596-12278-3
  • Confusión: The Private Papers of Privy Councillor R. Von D
  • Triumph und Tragik des Erasmus von Rotterdam. Frankfurt: Fischer, 2006. 187 p. ISBN 3-596-22279-6
  • Der Kampf mit dem Dämon: Hölderlin, Kleist, Nietzsche. Gesammelte Werke in Einzelbänden. Frankfurt: Fischer, 1982. 284 p. ISBN 3-10-097048-

No ficció

ENLLAÇOS:








LA IMPACIÈNCIA DEL COR




En els primers albors de la Gran Guerra, el tinent Anton Hofmiller rep una invitació per anar al castell del magnat hongarès Lajos von Kekesfalva. Durant la seva estada, la filla de l’amfitrió, que pateix paràlisi crònica, s’enamora del jove oficial. Hofmiller, que només sent compassió per la jove Edith, decideix ocultar els seus veritables sentiments i li fa tenir esperances en una ràpida recuperació. Arriba fins i tot a prometre-s’hi, però no reconeix el seu nuviatge en públic. Com un criminal en la foscor, Hofmiller es refugiarà en la guerra, i en tornarà com un autèntic heroi. La impaciència del cor és, sens dubte, un dels millors llibres de Zweig, un esglaiador retrat de la insondable naturalesa humana que atraparà el lector des de la primera pàgina.





dimarts, 7 d’abril del 2015

Vida privada - Josep M. de Sagarra


Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 189427 de setembre de 1961)
Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, de profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart. El seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica; matèria que és un referent mundial.
De la seva infantesa destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, on hi havia una biblioteca antiga de quatre segles i, sobretot, destaca la finca de Santa Coloma de Gramenet, on va entrar en contacte per primera vegada amb la natura (de la qual n'era un apassionat). Aquest fet queda palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de La Divina Comèdia de Dant. Així doncs, va adquirir ben aviat una formació cultural sòlida.
El 1923 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La balada del caminant. Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura i, aquest fet, li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic de 1928) i a donar el seu toc personal a tradicions, com ara el Poema de Nadal (1931), que ell mateix va recitar en el Palau de la Música Catalana -ple de gom a gom- i els fragments del qual, la gent de diverses generacions ha après de memòria.
Va rebre el Premi Fastenrath de poesia i va ser declarat Mestre en Gai Saber quan va guanyar novament l'Englantina d'or l'any 1931 amb el poema Abril. Més tard, obté el Premi Crexells amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Li van traduir, o es va traduir ell mateix, moltes comèdies al castellà. Entre les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també al castellà i Paulina Buxareu, a l'italià.
En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com ara Yes-yes (1925), Oui-oui (1926), Joy-Joy (1926) o Charivari (1927). Va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes d'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935). També va escriure tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) -escrita en agosarats versos estramps- i Reina (1935).
En aquesta època, va escriure cançons i també uns quants poemes van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. A l'adveniment de la república (1931) li fou encarregat un projecte d'himne nacional català ("El cant del poble"), al qual Vives posà música. Aquest projecte va ser prou reeixit però no va arribar a gaudir de cap popularitat. Va traduir obres de Carlo Goldoni, Molière i Luigi Pirandello. Va conrear el periodisme -com a crític teatral- i, com a articulista, va col·laborar amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador, i va aplegar algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937).
Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre. Sovint hom feia córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap fonament, només a causa de l'anomenada que el poeta tenia. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama -considerat per alguns com un art menor- dins la literatura catalana contemporània.
El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.
Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a La Veu de Catalunya, a partir de 1935, de la traducció en vers de La Divina Comèdia, va ajudar a fugir -entre d'altres- a la seva germana, que era mare superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planes, director d'El Be Negre, va resultar determinant perquè abandonés la ciutat.
Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, qui -des de feia cinc anys- era la seva promesa. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.
Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i les illes de la Societat. Fruits d'aquesta experiència pels mars del sud són el poemari Entre l'equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava, publicat primer en versió castellana el 1942 i, pòstumament, en l'original catalana el 1964.
El 1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer el seu fill Joan. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar -fonamentalment- a la traducció de La Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes -especialment Francesc Cambó-, va enllestir la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També va traduir bona part (vint-i-vuit obres) del teatre de Shakespeare i va escriure el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats.
A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria va ser un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). El públic no va entendre l'esforç de Sagarra per a adaptar-se als nous temps. Decebut, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) i L'alcova vermella (1952).
Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar en publicacions més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (de 1951 a 1961) i a La Vanguardia (de 1957 a 1961), evidentment en castellà. També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra, i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.
L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Sagarra assoleix una qualitat extraordinària- i decideix estrenar una de les obres que li tornaria l'èxit que havia perdut aquells darrers temps: La ferida lluminosa, un drama burgès d'intenció religiosa que va ser traduït al castellà, al portuguès i a l'anglès, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci.
Els dos darrers anys de la seva vida va escriure El senyor Perramon i El fiscal Requesens, versions molt personals de Molière i Nikolai Gógol -respectivament-, fetes a mida per a l'actor còmic Joan Capri.
El govern espanyol, el 1960, li concedeix la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet que acceptés la condecoració, va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural per la seva actitud condescendent amb el règim franquista, motivada, d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica.

OBRA :

Poesia

Teatre

Novel·la

Reculls d'articles periodístics

  • Cafè, copa i puro, 1929
  • L'aperitiu, 1937, reed. 1946
  • Cola de gallo, 1959, en castellà
  • L'ànima de les coses, 2001
  • El perfum dels dies, 2004

Altres obres

  • Els ocells amics, 1922
  • Elogi dels ocells, 1924
  • David i Jonathàs, 1924
  • El cas del doctor Hipòlit, 1924
  • Maria Pia, 1924
  • La ruta blava, 1942 en castellà, 1964 en català
  • Memòries, 1954
  • La bruixa dels panellets, 1960
  • Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968

Traduccions i versions

Vida privada




Vida privada és una novel·la escrita per Josep Maria de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va ser publicada l'octubre de 1932 i va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa. Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d'aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.
La novel·la tracta sobre la família Lloberola, pertanyent a la burgesia dels anys trenta de Barcelona, la qual està passant per un moment molt crític perquè veu com els arriba la ruïna econòmica i social. A través de la novel·la desfilen tres generacions de la família Lloberola i, amb ella, els canvis de la Barcelona de l'època. L'autor descobreix els convencionalismes que amaguen la manera de ser autèntica de l'home i condemna els nous valors socials de l'època: l'afany de figurar, l'aparença externa i la possessió material. Hi constata el canvi de valors que es produeix en aquesta societat i descriu, amb un to entre l'elegia i la nostàlgia, la desaparició d'una determinada Barcelona. Un dels personatges de la novel·la, Pilar de Romaní, representa aquest món a punt de desaparèixer.
Els lectors de l'època respongueren massivament, en alguns casos de manera irada. Sagarra, bon coneixedor del món que hi recrea, no dubta a l'hora d'implicar-se directament en la narració (per exemple: "El senyor de Llinàs jugava totes les tardes amb don Josep Rocafiguera, amb un aragonès anomenat Ceballos i amb l'avi de l'autor d'aquest llibre"). Això, i el fet que moltes persones es veiessin retratades en l'obra, difícilment li fou perdonat.

ENLLAÇOS :

Viquipèdia
UOC
Escriptors.cat