dimarts, 7 d’abril del 2015

Vida privada - Josep M. de Sagarra


Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 – 27 de setembre de 1961)
Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, de profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart. El seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica; matèria que és un referent mundial.
De la seva infantesa destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, on hi havia una biblioteca antiga de quatre segles i, sobretot, destaca la finca de Santa Coloma de Gramenet, on va entrar en contacte per primera vegada amb la natura (de la qual n'era un apassionat). Aquest fet queda palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de La Divina Comèdia de Dant. Així doncs, va adquirir ben aviat una formació cultural sòlida.
El 1923 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La balada del caminant. Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura i, aquest fet, li va fer revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic de 1928) i a donar el seu toc personal a tradicions, com ara el Poema de Nadal (1931), que ell mateix va recitar en el Palau de la Música Catalana -ple de gom a gom- i els fragments del qual, la gent de diverses generacions ha après de memòria.
Va rebre el Premi Fastenrath de poesia i va ser declarat Mestre en Gai Saber quan va guanyar novament l'Englantina d'or l'any 1931 amb el poema Abril. Més tard, obté el Premi Crexells amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Li van traduir, o es va traduir ell mateix, moltes comèdies al castellà. Entre les seves novel·les, All i Salobre va ser traduïda també al castellà i Paulina Buxareu, a l'italià.
En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una gran varietat de gèneres. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com ara Yes-yes (1925), Oui-oui (1926), Joy-Joy (1926) o Charivari (1927). Va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes d'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935). També va escriure tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) -escrita en agosarats versos estramps- i Reina (1935).
En aquesta època, va escriure cançons i també uns quants poemes van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. A l'adveniment de la república (1931) li fou encarregat un projecte d'himne nacional català ("El cant del poble"), al qual Vives posà música. Aquest projecte va ser prou reeixit però no va arribar a gaudir de cap popularitat. Va traduir obres de Carlo Goldoni, Molière i Luigi Pirandello. Va conrear el periodisme -com a crític teatral- i, com a articulista, va col·laborar amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador, i va aplegar algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937).
Va cultivar temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre. Sovint hom feia córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap fonament, només a causa de l'anomenada que el poeta tenia. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama -considerat per alguns com un art menor- dins la literatura catalana contemporània.
El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.
Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a La Veu de Catalunya, a partir de 1935, de la traducció en vers de La Divina Comèdia, va ajudar a fugir -entre d'altres- a la seva germana, que era mare superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planes, director d'El Be Negre, va resultar determinant perquè abandonés la ciutat.
Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, qui -des de feia cinc anys- era la seva promesa. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.
Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i les illes de la Societat. Fruits d'aquesta experiència pels mars del sud són el poemari Entre l'equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava, publicat primer en versió castellana el 1942 i, pòstumament, en l'original catalana el 1964.
El 1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer el seu fill Joan. En esclatar la guerra mundial, es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar -fonamentalment- a la traducció de La Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. Va ser membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes -especialment Francesc Cambó-, va enllestir la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També va traduir bona part (vint-i-vuit obres) del teatre de Shakespeare i va escriure el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats.
A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria va ser un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). El públic no va entendre l'esforç de Sagarra per a adaptar-se als nous temps. Decebut, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) i L'alcova vermella (1952).
Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar en publicacions més o menys oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (de 1951 a 1961) i a La Vanguardia (de 1957 a 1961), evidentment en castellà. També va acceptar el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra, i que van acabar fent-lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.
L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries -gènere poc conreat a Catalunya i que amb Sagarra assoleix una qualitat extraordinària- i decideix estrenar una de les obres que li tornaria l'èxit que havia perdut aquells darrers temps: La ferida lluminosa, un drama burgès d'intenció religiosa que va ser traduït al castellà, al portuguès i a l'anglès, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci.
Els dos darrers anys de la seva vida va escriure El senyor Perramon i El fiscal Requesens, versions molt personals de Molière i Nikolai Gógol -respectivament-, fetes a mida per a l'actor còmic Joan Capri.
El govern espanyol, el 1960, li concedeix la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet que acceptés la condecoració, va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural per la seva actitud condescendent amb el règim franquista, motivada, d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica.

OBRA :

Poesia

Teatre

Novel·la

Reculls d'articles periodístics

  • Cafè, copa i puro, 1929
  • L'aperitiu, 1937, reed. 1946
  • Cola de gallo, 1959, en castellà
  • L'ànima de les coses, 2001
  • El perfum dels dies, 2004

Altres obres

  • Els ocells amics, 1922
  • Elogi dels ocells, 1924
  • David i Jonathàs, 1924
  • El cas del doctor Hipòlit, 1924
  • Maria Pia, 1924
  • La ruta blava, 1942 en castellà, 1964 en català
  • Memòries, 1954
  • La bruixa dels panellets, 1960
  • Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968

Traduccions i versions

Vida privada


Vida privada és una novel·la escrita per Josep Maria de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va ser publicada l'octubre de 1932 i va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa. Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d'aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.
La novel·la tracta sobre la família Lloberola, pertanyent a la burgesia dels anys trenta de Barcelona, la qual està passant per un moment molt crític perquè veu com els arriba la ruïna econòmica i social. A través de la novel·la desfilen tres generacions de la família Lloberola i, amb ella, els canvis de la Barcelona de l'època. L'autor descobreix els convencionalismes que amaguen la manera de ser autèntica de l'home i condemna els nous valors socials de l'època: l'afany de figurar, l'aparença externa i la possessió material. Hi constata el canvi de valors que es produeix en aquesta societat i descriu, amb un to entre l'elegia i la nostàlgia, la desaparició d'una determinada Barcelona. Un dels personatges de la novel·la, Pilar de Romaní, representa aquest món a punt de desaparèixer.
Els lectors de l'època respongueren massivament, en alguns casos de manera irada. Sagarra, bon coneixedor del món que hi recrea, no dubta a l'hora d'implicar-se directament en la narració (per exemple: "El senyor de Llinàs jugava totes les tardes amb don Josep Rocafiguera, amb un aragonès anomenat Ceballos i amb l'avi de l'autor d'aquest llibre"). Això, i el fet que moltes persones es veiessin retratades en l'obra, difícilment li fou perdonat.

 ENLLAÇOS :

Viquipèdia
UOC
Escriptors.cat
Publicat per a Cap comentari:

dijous, 5 de febrer del 2015

Grans esperances - Charles Dickens

Charles John Huffan Dickens

FRSA (Landport, Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrer de 1812 – Gadshill Place, 9 de juny de 1870) és un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular.

Durant la seva carrera Dickens va escriure moltes novel·les que van ser molt populars i van desplegar la seva rica imaginació i la seva genial ironia. Ara és tractat com un dels novel·listes més grans de l'era victoriana i les seves obres són documents importants per conèixer la vida d'aquella època.
Els crítics han celebrat la seva mestria en la prosa, la seva capacitat d'inventar caràcters memorables i el seu poder de sensibilització socials. Tot i això, tot sovint ha rebut crítiques per l'excés de sentimentalisme, els esdeveniments improbables i els seus caràcters grotescos.
Quan tenia cinc anys, la família es va traslladar a Chatham (Kent). Va assistir a l'escola primària dels set als dinou anys. La seva família era de classe mitjana però la seva situació econòmica va empitjorar quan el seu pare va ser empresonat. Va aprendre a llegir gràcies a la seva mare, que va fer servir per ensenyar al seu fill unes quantes obres clàssiques propietat del pare, John Dickens.
La família de Dickens va recuperar l'estabilitat econòmica a causa d'una inesperada herència. A partir d'això, Dickens va ser enviat a un centre docent de Hampstead Road, on hi va romandre dos anys. La seva adolescència la va passar treballant com a ajudant d'un advocat (1827), freqüentant les biblioteques del British Museum, aprenent taquigrafia i, finalment, treballant en la redacció del Morning Chronicle a partir de l'any 1828. Al voltant d'aquells anys va publicar, sota el pseudònim de Boz, diversos articles inspirats en la vida diària de Londres acompanyats d'il·lustracions de Cruikshank i amb el títol Sketches by Boz. Aquell mateix any va casar-se amb Catherine Hogarth, amb qui tindria 10 fills. Va veure com es publicava la seva obra The posthumous papers of the Pickwick Club («Els papers pòstums del Club Pickwick»), nou entregues l'any 1836 i onze més l'any 1837. La seva obra següent és Oliver Twist (1837-38).
Gràcies a les obres que anava publicant, Dickens anava agafant prestigi. L'any 1841 va ser condecorat com a fill adoptiu de la ciutat d'Edimburg i va viatjar als Estats Units d'Amèrica l'any 1842, on es va trobar amb una gran rebuda. Allà, però, va trobar els mateixos vicis que a Anglaterra, de manera que va publicar aquell mateix any una obra amb la que es va guanyar el rebuig de la societat dels Estats Units d'Amèrica i va significar a Anglaterra el primer fracàs important de la seva carrera: American Notes. No obstant això, va tornar a rebre el suport del públic gràcies a la seva obra Cançó de Nadal (Dickens).
La seva novel·la Dombey and Son («Dombey i fill», 1846-48) va significar un canvi en el mètode de treball: va passar de la improvisació a la completa planificació, cosa que va poder fer gràcies al coneixement dels recursos estilístics que havia aconseguit. L'any 1850 va fundar Household Words on es publicaven textos d'autors poc coneguts, i on hi va publicar Hard Times («Temps difícils», 1854). Bleak House «Casa Inhòspita», fou publicada per Bradbury & Evans en fascicles mensuals 1852-53.
Dickens estava sotmès a una gran càrrega de treball destinada a satisfer als seus lectors, i va caure en crisi. Es va produir una ruptura amb els seus editors perquè va exigir una millor remuneració i li va ser denegada. Després d'això, va iniciar una sèrie de viatges a Itàlia, Suïssa i França. Quan va retornar a Anglaterra, obligat per les noves circumstàncies econòmiques, va desenvolupar activitats d'altres camps: va organitzar representacions teatrals, va fundar el Daily News, va fer d'actor i va donar conferències.
Cap a l'any 1850 la salut de Dickens havia empitjorat, situació agreujada per la mort del seu pare, una filla i la seva germana. L'escàndol públic que va constituir el seu suposat enamorament d'una actriu de 18 anys que es deia Ellen Teman, del qual va intentar defensar-se mitjançant una nota al Daily News, va contribuir a la seva ruptura amb Katherine. Des d'aleshores, Dickens va canviar de caràcter de forma dràstica. Va continuar, però, donant conferències i escrivint. Va realitzar una gira pels Estats Units d'Amèrica l'any 1867, i l'any 1870 va aparèixer la primera entrega mensual d'una novel·la que mai no es completaria: The Mystery of Edwin Drood («El misteri d'Edwin Drood»)

Novel·les
  • Els papers pòstums del Club de Pickwick (The Pickwick Papers), 1836–1837 va ser la primera novel·la publicada per l'escriptor britànic. Està considerada com una de les obres mestres de la literatura anglesa. Inicialment va ser publicada per entregues entre l'abril de 1836 i novembre de 1837, i cada una de les seves entregues es convertia en un esdeveniment literari. En un principi, l'obra havia de ser una narració inspirada en els gravats que havia realitzat Robert Seymour sobre un "club Nimrod" de caçadors còmicament inexperts, però el text no va trigar a imposar-se a la seva il·lustració. Entorn del protagonista s'agrupa un club d'extravagants personatges, les peripècies, narrades amb gran sentit de l'humor, poden interpretar-se com una sàtira de la filantropia. La figura més notable de la novel·la, després de la de Pickwick, és la del seu criat Sam Weller.
  • Oliver Twist, 1837–1839 és la segona novel·la de l'autor anglès. Es va publicar originalment com a novel·la per entregues d'aparició mensual a la revista Bentley's Miscellany, entre febrer de 1837 i abril de 1839. En un principi, l'autor tenia la intenció que formés part d'una obra més extensa, The Mudfog Papers . Totes les entregues portaven com il·lustració un gravat de George Cruikshank. És la primera novel·la en llengua anglesa que té un nen com a protagonista[11] i és també destacable per la seva escassament romàntic tractament del món dels criminals i les seves sòrdides vides. El llibre porta el subtítol de The Parish Boy's Progress, una al·lusió tant a The Pilgrim's Progress de John Bunyan com a dos populars caricatures del segle XVIII de William Hogarth, "A Rake's Progress" i "A Harlot's Progress". Oliver Twist és una de les primeres novel·les socials de la història de la literatura. Crida l'atenció als seus lectors sobre diversos mals socials de l'època, com el treball infantil o la utilització de nens per cometre delictes. Dickens es burla de la hipocresia de la seva època tractant aquests temes tan seriosos amb sarcasme i humor negre. La novel·la va poder haver estat inspirada per la història de Robert Blincoe, un orfe el relat sobre la duresa de la seva vida com a treballador infantil en un molí de cotó va tenir una gran difusió a la dècada de 1830. Ha estat adaptada en nombroses ocasions per al cinema, la televisió i el teatre musical. S'ha traduït a nombroses llengües.
  • Nicholas Nickleby, 1838–1839: novel·la que narra les aventures del protagonista homònim, un orfe que ha de mantenir la seva família i que adopta elements de la novel·la picaresca per explicar com venç els prejudicis del seu entorn i aconsegueix que els seus visquin en pau i respectabilitat
  • The Old Curiosity Shop, 1840–1841 en anglès The Old Curiosity Shop, publicada per entregues entre 1840 i 1841. La novel·la tracta sobre la vida de Nell Trent i del seu avi, que viuen a Londres a la Botiga d'Antiguitats. Excepte en unes poques traduccions antigues de dubtosa qualitat i escassa difusió, la novel·la roman inèdita en català, i no hi ha un títol consensuat per a la seva traducció, que comunament passa per ser el de Magatzem d'Antiguitats o el de la Botiga d'Antiguitats. En realitat, el terme anglès Shop sol traduir-se com botiga o comerç, mentre Old Curiosity evoca algun article curiós i de certa antiguitat, d'aquí el nom. The Old Curiosity Shopva ser una de les dues novel·les (l'altra és Barnaby Rudge) que Dickens va publicar per entregues a la seva revista setmanal Master Humphrey's Clock, que es va editar entre 1840 i 1841. Cosa habitual, en acabar els lliuraments la novel·la es va editar en un sol volum, el 1841. En la seva època, la novel·la causaria gran sensació, sobretot perquè la protagonista de la trama mor al final de la mateixa, en contra dels desitjos del públic de l'època (que s'havia manifestat molt vehementment a favor d'un final feliç): les manifestacions de dolor i rebuig se succeirien per tota Anglaterra, apuntalant al mateix temps la fama de Dickens com a autor, que a partir d'aquesta novel·la va quedar plenament establerta.
  • Barnaby Rudge, 1841: ficcionalitza uns avalots reals esdevinguts entre comunitats religioses (els anomenats Gordon Riots) barrejant la trama amb una història de fantasmes i un assassinat de regust gòtic. En aquesta obra Dickens surt del seu esquema narratiu habitual, pel tractament que fa dels personatges i del gènere.
  • Els llibres de Nadal:
  • Cançó de Nadal (A Christmas Carol), 1843 és una novel·la curta de caràcter realista-gòtic. En ella es parla de com una persona esquerpa pot canviar la seva actitud per Nadal.
  • The Cricket on the Hearth, 1845
  • The Battle of Life, 1846
  • Dombey i fill (Dombey and Son), 1846–1848
  • David Copperfield, 1849–1850 Igual que la resta de les seves obres (a excepció de cinc d'elles), aquesta novel·la va ser publicada en capítols mensuals. Molts elements de la novel·la fan referència a la pròpia vida de Dickens, essent probablement la més autobiogràfica de totes les seves obres. Així també, el mateix Dickens va assenyalar en un pròleg de la novel·la "de tots els meus llibres, aquest és el que més m'agrada", i després "com molts pares, tinc un fill preferit, un fill que és la meva debilitat, aquest fill es diu David Copperfield".
  • Bleak House, 1852–1853 publicada per vint entregues entre març de 1852 i setembre de 1853. És considerada una de les seves millors i més completes novel·les i conté un dels més grans, complexos i encastats conjunt meravellós de personatges i subtrames de tota la seva obra. Dickens conta tot això per mitjà de la narració de l'heroïna de la novel·la, Esther Summerson, i d'un narrador omniscient. Entre els personatges memorables es troba l'advocat Tulkinhorn, l'encantador però depriment John Jarndyce i l'infantil Harold Skimpole. La trama es refereix a una llarga disputa legal (Jarndyce i Jarndyce), que té conseqüències de llarg abast per a tots els involucrats. L'atac de Dickens contra el sistema judicial anglès està en part basat en la seva pròpia experiència com a empleat de lleis. La seva representació dura del procedir lent i antiquat de la Cancelleria dóna veu a l'àmplia frustració amb el sistema, i és sovint considerada com una ajuda a que finalment fos reformat en la dècada de 1870. De fet, Dickens escriu mentre la Cancelleria està sent reformada, les seves referències a institucions abolides el 1842 i 1852 fer pensar que l'obra en realitat va ser escrita amb anterioritat a 1842. De tota manera, es podria discutir si aquesta datació és coherent amb alguns dels temes de la novel·la.
  • Temps Difícils (Hard Times), 1854 en la qual es reflecteix l'època plena de la industrialització, en un país plenament afectat per ella, com va ser Anglaterra.
  • Little Dorrit, 1855–1857 publicada per primera vegada entre 1855 i 1857. L'obra és una sàtira fosca i directa sobre la incompetència del govern de l'època i la hipocresia de la societat victoriana. Bona part de les crítiques de Dickens se centren en les presons de deutors de l'època, presons en les que els deutors eren empresonats, sense possibilitat de treballar, fins que d'alguna manera pagaven els seus deutes, en molts casos, el deutor podia passar dècades a la presó abans de ser amnistiat davant l'evidència de ser incapaç de pagar, o moria a la presó oblidat per tots. Per criticar aquesta situació, Dickens situa bona part de la trama a la presó de deutors de Marshalsea, en el marge dret del riu Tàmesi al seu pas per Londres, que és descrita amb gran vivesa sobretot perquè el propi pare de l'autor va ser empresonat a ella. Bona part de la resta de les crítiques que Dickens realitza en l'obra se centren en els problemes socials del seu temps: la industrialització i la seguretat dels treballadors, la incompetent i innecessària burocràcia de la Hisenda britànica, per la qual crea el fictici "Departament del circumloqui", la principal missió és "com no fer res", ni deixar fer-ho, la incapacitat de la societat britànica per reconèixer el talent individual, i el menyspreu de les classes altes cap a les baixes i la manca de qualsevol intent d'acostament cap elles.
  • Una història de dues ciutats, 1859 en la qual es narra la vida al segle XVIII, en l'època de la Revolució Francesa. Al mateix temps la història es desenvolupa en dos països: Anglaterra i França, i en les ciutats de Londres i París, respectivament en l'època dels inicis de la Revolució Francesa. La primera ciutat simbolitzaria d'alguna manera la pau i la tranquil·litat, la vida senzilla i ordenada, mentre la segona representaria l'agitació, el desafiament i el caos, el conflicte entre dos mons en una època en la qual s'anuncia dràstics canvi socials.
  • Great Expectations, 1860–1861: la trama gira al voltant d'un misteri on un mecenes en l'ombra empeny un jove, que mentrestant té una història d'amor amb una noia
  • Our Mutual Friend, 1864–1865 és l'última novel·la completada per l'escriptor anglès Charles Dickens, publicada per entregues entre 1864 i 1865. En molts aspectes, és una de les seves obres més sofisticades i complexes, combinant una gran profunditat psicològica amb una rica anàlisi social. En un primer cop d'ull, sembla centrar-se, en paraules del crític J. Hillis Miller, als diners, diners, diners, i el que els diners pot fer de la vida (que és una cita de la pròpia El nostre comú amic, posada en boca de Bella al final del Llibre III, capítol IV), però una anàlisi més profunda demostren que, sobretot, se centra en els 'valors humans' i la seva aplicació en la societat victoriana. Per a molts crítics i escriptors com Italo Calvino, la novel·la és una obra mestra absoluta, en la qual un Dickens pessimista, ja madur, demostra tota la força de la seva prosa i inventiva en un autèntic exercici de virtuosisme literari. En el capítol inicial, un home jove es dirigeix a Londres a rebre l'herència paterna, la qual, d'acord amb el testament del seu pare, només podrà rebre'l si es casa amb Bella Wilf, un jove bonica però a la que mai ha conegut. No obstant això, abans d'arribar, un cadàver és trobat surant al Tàmesi, i la policia l'identifica com el seu, de manera que se'l dóna per mort. L'herència passa llavors a Boffins, inculte obrer del seu pare, no sap llegir, i els efectes d'això s'estenen per tots els extrems de la societat londinenca.
Històries curtes[modifica | modifica el codi]
  • The Long Voyage 1853
  • A House to Let 1858
  • The Signal-Man 1866

Gran esperances. 


Phillip Pirrip, conegut amb el sobrenom de Pip, és un nen orfe, de classe humil, que viu en un petit poble anglès. Pip creix al costat de la seva germana, que el castiga sempre que pot, i el seu cunyat, un ferrer bondadós que li ensenyarà l'ofici. Però Pip és massa curiós per resignar-se a una vida tan anodina i té esperances de convertir-se en una persona important. Un bon dia descobreix un fugitiu de la justícia que viu amagat en un cementiri. En lloc de delatar-lo, Pip li porta menjar perquè no es mori de gana. Temps més tard, entra a treballar al servei de la senyoreta Havisham, una dona adinerada i excèntrica, i de la seva filla adoptiva, Estel·la. I el dia que se li presenta per sorpresa Mr Jaggers, un advocat de Londres, per dir-li que un benefactor anònim el vol convertir en tot un gentleman, Pip comença a creure que les seves grans esperances potser no havien estat en va.

Enllaços
http://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens
http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=3982302
http://www.dickensmuseum.com/

Moviment literari: El moviment literari d’aquesta novel·la és el realisme. Després del romanticisme (S.XIX) es va introduir a Europa aquest moviment literari que té com a característiques:
– Es busca la realitat, no hi ha coses fictícies o meravelloses.
– Es centra en la contemporaneïtat.
– No esmenta els sentiments dels humans, sinó que analitza la seva conducta.
– És subjectiva
– Analitza al personatge i la seva situació.

Resum: Grans esperances tracte d’un noi el qual li deien Pip, era un noi orfe que vivia a les terres d’Anglaterra a mitjans del segle XIX. La historia comença a un cementiri mentre ell hi és i un home se li acosta i li demana unes coses. Aquest com no sap com demanar-les les roba de casa i li porta. Finalment quan sa germana convida a un senyor i li ofereix un seguit de coses se n’adona que Pip les ha agafat, aquest fuig, però es troba a dos soldats a la porta, que més tard s’assabenta que a la persona que ha ajudat era un delinqüent.
Pip més tard va anar a la casa de Havisham, aquesta volia que Pip anés a jugar perquè es sentia avorrida, i crida a Estela una jove noia de la casa que rebutja a Pip perquè diu que és un camperol i l’insulta. Finalment Pip acaba marxant a casa seva. Al tornar li pregunten que tal va anar a la casa de Havisham, i respon amb mentires. Una setmana més tard hi torna anar a jugar, aquest cop no hi ha discussions, i al regressar a casa es troba amb un jove el qual es barallen, guanya Pip.
Un altre dia que anava a casa de la senyora Havisham aquesta va dir-li a Pip que com es deia amb qui vivia, ell li diu José (Marti de la seva germana, el qual tenen una bona relació, és ferrer) i diu que han de posar a Pip com alumne de ferrer.
Dies després al sortir de casa de la senyora Havisham, amb Wopsle es van adonar que havia passat alguna cosa a casa d’en Pip mentre tornaven. La seva germana estava a terra ferida, més tard quedaria invalida. Com la seva germana va queda invalida de facultats, la tia de Wopsle (Biddy) es va quedar a viure amb Pip i José per poder ensenyar-los sobre lletres i ajudar en les tasques domèstiques.
Pip després de estar 4 anys com alumne de José de ferrer, se li presenta una oportunitat que no rebutja i se’n va a Londres amb Jaggers (Va ser qui li dona la oportunitat) per fer fortuna i poder ser un cavaller.
Durant aquesta etapa es troba amb l’home que es va barallar que no coneixia, i fan una gran amistat. Pip es distancia per culpa de la fortuna que creu que tindrà, de José.
Més tard la seva germana mor, i Pip torna al poble per consolar a José.
Al cap d’un temps Pip s’adona que esta treballant i guanyant diners d’aquell delinqüent del principi de l’historia, del cementiri, aquest rebutja la idea de voler seguir guanyant diners del presoner. La senyora Havisham mor en un incendi i li deixa els diners a Pip.
El seu company, amb el qual es va barallar un cop al sortir de la casa de Havisham, l’ha de abandonar i Pip cau en una malaltia, José el cura i esta amb ell. Un cop Pip es recupera vol anar a agrair-li a José el que ha fet però aquest s’ha cassat amb Biddy.
Pip a causa de això decideix anar amb el seu amic a l’estranger i allà viu una vida bona i diferent a la que tenia.

Valoració: Aquesta novel·la sincerament no la puc dir si m’ha agradat o no, perquè li he perdut el fil bastants cops, el seu llenguatge utilitzat a la novel·la m’ha suposat una gran dificultat per poder entendre mínimament aquest llibre. Tampoc m’ha agradat gaire perquè se’m feia avorrit i llarg.

Recomanació: Recomano aquest llibre a persones amb molta paciència, ja que aquest llibre la demana, no per la seva complexitat, sinó per el llenguatge culte o antic de l’època que costa d’entendre. Pel que fa els temes puc dir que a les persones que els hi agradi la intriga, aquest és un bon llibre, també inclou algun tema sobre l’amor


Publicat per a Cap comentari:

dijous, 8 de gener del 2015

DAVID FOENKINOS - LA DELICADESA




David Foenkinos va néixer a París al 1974.

Llicenciat en Lletres per la Universitat de la Sorbona, va rebre també una sòlida formació com a músic de jazz. Entre les seves novel·les, acollides amb entusiasme per els lectors i la crítica destaquen :  El potencial erótico de mi mujer (Premi Roger-Nimier 2004), En caso de felicidad (2004), Los recuerdos (2011), Estoy mucho mejor (2013) i sobretot , La delicadesa (2009). Mereixedora  de deu mencions entre ells el dels lectors de  Le Télégramme, el An Avel o el 7ème Art, questa obra va ser escollida finalista dels premis literaris més prestigiosos de França com el Goncourt, el Renaudot, el Médicis, el Fémina o el Interallié;  va ser publicada en més de trenta països i posteriorment portada al cinema per el propi autor i el seu germà Stéphane. L’any  2010, Foenkinos, melòman i  fan incondicional de John Lennon, va decidir publicar una singular  biografia novel·lada en la que es proposa deixar de banda el mite i retratar a l’home.

LA DELICADESA



SINOPSI :

En l'escena inicial de La delicadesa un desconegut agafa el seu coratge amb totes dues mans (i en aquest moment fins i tot li agradaria tenir-ne quatre) i aborda la Nathalie enmig del carrer. Al cap de trenta segons aconsegueix fer-la somriure. Ell es diu François i es casarà amb ella. Un començament absolutament clàssic, diríeu, d'aquells que sovint marquen l' inici de les coses que després no ho són tant. La història de la Nathalie, tanmateix, no és la història d'una felicitat. Si bé, ben mirat, tampoc no és una història trista. Al contrari. Hi passa alguna cosa terrible, sí, i moltes d'alegres i sorprenents. Perquè hi ha homes que són un pou de sorpreses (d'aquests, n'hi ha que fins i tot són suecs). I s'esdevenen coses subtils i delicades, també. La delicadesa és molt important per a la Nathalie.

Com diu Eduard Punset “la mort i les seves conseqüències, és un un sentiment que l'home no està preparat per assumir”. Justament per això, cadascú interpreta a la seva manera una visió diferent sobre la mort i el corresponent dol. En aquesta novel·la, David Foenkinos ens involucra en una història on la delicadesa és present a cada paraula.
La mort i el dol són temes espinosos que requereixen un enfocament molt ben pensat per no crear una novel·la basada en els tòpics fàcils i la freda superficialitat que se’n desprèn quan no se sap com tractar el tema. La delicadesa és la demostració que no calen reflexions ampul·loses ni monòlegs grandiloqüents per expressar el remolí d’emocions que comporta la pèrdua inesperada d’un ésser estimat. Foenkinos dóna llum al procés de dol mitjançant un estil indirecte i senzill, on el contingut de la novel·la no roman en les paraules, sinó en tot allò que no es diu.
Nathalie i François són la parella perfecta per a una història d’amor sense fissures. Enamorats fins al moll de l’os, viuen una relació completa on les discussions sense fonament, l’embotiment de la rutina i els dubtes sobre el futur no existeixen. El que en un principi podria semblar una història embafosa fins a la sacietat, però, es transforma ràpidament en una narració on el dolor silenciós d’una absència primerenca ho impregna tot.
Malgrat el caràcter aparentment lúgubre de la història, La delicadesa no és una novel·la trista ni tenebrosa. Foenkinos tracta el dol de la protagonista amb suavitat i sense reiteracions macabres que, valgui la redundància del títol, converteixen l’obra en una novel·la delicada i fins i tot simpàtica sobre la mort. L’autor juga amb uns personatges maldestres i confusos per fer-los confluir en un escenari comú on, matusserament, intenten reparar la seva vida sentimental a base de passos en fals i silencis carregats de significat.
Amb la voluntat de picar l’ullet al lector, Foenkinos alterna la narració amb fragments sobre detalls insubstancials de cada escena, ja siguin lletres de cançons que els personatges escolten, receptes sobre el que mengen i fins i tot frases cèlebres molt originals. Aquesta particularitat esdevé la cirereta del pastís d’una obra molt ben pensada perquè, més enllà de transmetre la tristesa que hi plana de rerefons, desperti més d’un somriure al lector.

PER SABER MÉS :

La delicadesa de David Foenkinos / Llibreria Proa Espais


A la Nathalie li agraden les coses delicades. Aprecia molt la tendresa amb que el seu marit fa puzles o el tacte de la manta del sofà quan hi llegeix. El lector connecta de seguida amb els petits plaers de la vida de la jove francesa. I tal i com Amelie Poulain ens demostrà en el seu moment, molt sovint s’amaguen en la més absoluta quotidianitat. Així, un suc de fruita en el moment precís, un petó robat o el coratge d’abordar algú pel carrer ens revelen l’univers íntim d’aquesta novel·la.
Sembla que França s’està convertint en el bressol d’aquest producte cultural literari tan particular; l’Anna Gavalda i el seu Junts i prou de La Butxaca n’és un bon exemple. Un títol més que es  deu apilar a les tauletes de nit de tot lector sensible. O L'Elegancia de l'eriçó d’Edicions 62, premi dels llibreters francesos aquell mateix any. Qui corri a refugiar-se en aquesta temàtica agredolça, o simplement en gaudeixi, cal advertir-ho, no hi ha una sola recepta: funciona barrejar certa nostàlgia i drama, tocar de peus a terra, amor del que no embafa i sobretot optimisme en que les coses sortiran bé.
Aquesta és la vida de Nathalie: aparentment perfecta (parisenca, feliçment casada, amb una feina d’allò més normal) fins que es trenca, i el món s’enfonsa. I amb el conflicte, la reclusió: amb un pronòstic de dol etern, es capbussa indefinidament en l’empresa. Però no és el destí qui li somriurà, sinó un company d’equip gairebé invisible. Farcida de referències culturals variades, rellegirem a  Cortázar i la boca de la Maga a Rayuela I llavors somriurem nosaltres, perquè David Foenkinos a La delicadesa fa d’un relat personal un viatge entranyable per la realitat de la vida.

ENLLAÇOS :

Escrits amb els dits : La delicadesa de David Foenkinos Per Carles Ribera ( 22/06/2011)


Sóc el que llegeixo : La delicadesa de David Foenkinos Per Anna Nicolau (29/08/2013)


Dimarts 19 de novembre soparem amb molta delicadesa (“La delicadeza”,de David i Stéphane Foenkinos)


Encuentro con David Foenkinos: “Estoy mucho mejor”  Per Benito Garrido (9/10/2013)




Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)