"La voz dormida" relata la història d'un grup de dones preses a Madrid, a la presó de "Las Ventas". Elvira, Remi, Hortensia... i moltes altres maten les hores, mentre esperen rebre la visita d'algun familiar per trencar la rutina tediosa de la presó, sense saber mai si el dia que viuen serà l'últim, si es commutaran les seves penes de mort per cadena perpètua o si es reduiran els anys de la seva condemna.
Per què estan a la presó? Perquè són republicanes, anarquistes o guerrilleres. Perquè durant la guerra van triar el bàndol dels perdedors i algunes es decidiren a continuar la lluita.
Mentrestant, fora de la presó observem la vida d'altres personatges: els seus familiars, que viuen la tragèdia de tenir a un ésser estimat a la presó.
Assistim a les hores que passen en fila, a les portes de "Las Ventas", esperant a entrar al locutori una vegada a l'any, per veure a una germana, a una filla, a una esposa, a una néta, a la qual ni tan sols podran tocar i, en ocasions, ni tan sols arribaran a veure perquè a alguna funcionària no "li ve bé" i hauran de marxar a casa seva sense poder tornar fins a l'any vinent.
Però en "La voz dormida" també assistim a les vides d'aquestes funcionàries, encapçalades per la germana "María de los Serafines", una monja implacable, mancada de qualsevol tipus de sentiment humà i de pietat cap a les recluses.
Dulce Chacón ens ofereix una visió moltes vegades oblidada de la repressió franquista contra el bàndol republicà: la perspectiva de les dones.
Dones que no es van quedar en la rereguarda, que van optar per la primera fila de la resistència, que es van llançar a la muntanya com a guerrilleres.
Però aquesta visió s'enriqueix sumant a tothom que les envolta i al seu passat, que apareix com una forma d'evadir-se dels murs de la presó, per allunyar a la mort, sempre present.
"La voz dormida" és una novel·la que atrapa al lector des de les primeres línies i l'emociona a cada pàgina.
Una novel·la dura, en ocasions, fins i tot molt dura, però escrita amb una tendresa immensa cap a les protagonistes, unes dones lluitadores a les quals ni la presó aconsegueix acovardir.
Dulce Chacón
Dulce Chacón (Zafra, Badajoz, 3 de març
de 1954 - Madrid, 3 de desembre
de 2003),
fou una escriptora
i poeta extremenya.
Nasqué en el si d'una família
tradicional, però més tard els seus ideals d'esquerres la van dur a intentar
desempolsar els arxius de les execucions durant el franquisme
o a oposar-se a la Invasió de l'Iraq del 2003.
Quan ella tenia 12 anys, el seu pare va
morir. La mare es va endur la família a Madrid, i la Dulce i la seva germana
bessona, van anar a un internat, on va començar a escriure poesia per tal de
fugir dels traumàtics canvis de la seva vida.
A l'octubre del 2003 li va ser
diagnosticat un càncer en estat avançat. Moria el 3 de desembre
del 2003.
Deixava al seu marit, Miguel Ángel, i dos fills.
Premis
Premi de Poesía Ciudad d'Irún, per Contra
el desprestigio de la altura, 1995
XXIV Premi Azorín, per Cielos de
barro, 2000
Premi Libro del Año 2002, per La voz
Dormida
Bibliografia
Poesia
Querrán ponerle nombre (1992)
Las palabras de la piedra (1993)
Contra el desprestigio de la altura (1995)
Matar al ángel (1999)
Cuatro gotas (2003)
Novel·la
Algún amor que no mate (1996)
Blanca vuela mañana
Háblame, musa, de aquel varón (1998)
Cielos de barro (2000)
La voz dormida (2002)
Teatre
Algún amor que no mate
Segunda mano, 1998
Altres
Te querré hasta la muerte, 2003,
pp. 61-64. Cuentos
Enllaços: