dimarts, 27 d’octubre del 2015

Michela Murgia - L'ACABADORA

MICHELA MURGIA - L'ACABADORA


L’AUTORA 
Michela Murgia



Escriptora sarda (1972) de formació de base catòlica. Va estudiar teologia i va treballar com a mestra de religió. Malgrat el negoci familiar a l’illa natal (un restaurant), ella va poder marxar i estudiar fora en convertir-se, precisament, en fill’e anima d’un matrimoni sense fills.
Va treballar com a executiva en una empresa termoelèctrica, però va ser acomiadada en negar-se a ocultar un abocament tòxic al mar. Després d’això realitza diverses feines i una d’elles, la de telefonista en una multinacional, la duu a crear un blog a internet per denunciar anònimament diverses experiències. Aquest és l’origen del seu primer llibre publicat: Il mondo deve sapere. Romanzo tragicomico di una telefonista precaria. En ell descriu l’explotació laboral i la manipulació psicològica a què són sotmesos els treballadors. Va ser portat al teatre per David Emmer i fou la base del film Tutta la vita davanti, de Paolo Virzi.
El maig de 2008 publica Viaggio in Sardegna, una guia dels llocs menys explorats de l’illa, i inicia un altre bloc, Il mio Sinis, un passeig per la península de Sinis, la seva terra natal.
Però la seva obra cabdal, si més no fins al moment, és L’acabadora, publicada el 2009. En aquesta novel·la i tot emparant-se en la tradició rural sarda exposa un tema crucial com és el de l’eutanàsia. L’obra ha rebut diversos reconeixements a Itàlia: Premi Dessí (2009), SuperMondello dins el Premi Mondello (2010) i Premi Campiello (2010). Posterior a L’acabadora tenim les obres Ave Mary i L’incontro.
En l’actualitat Michela Murgia duu a terme una gran activitat com a persona compromesa i participa assíduament en debats públics, defensant sense embuts les seves conviccions.

L’OBRA 
L’acabadora


Què significa “acabadora”? Segons la mateixa autora, Michela Murgia, l’acabadora era una dona que ajudava a morir la gent en els pobles rurals de Sardenya: la reclamaven els familiars de la persona que agonitzava i ella acudia per consolar el moribund, li recolzava la nuca en un jou i amb un lleu trencament de les cervicals acabava amb la fragilitat de la seva vida (entrevista a La Vanguardia, 19-12-2011). I per parlar-nos d’aquest antic ofici ens endinsarem en un altre costum sard: fill’e anima. Una tradició, la de “filla d’ànima”, que encara perviu a l’illa: dues famílies pacten i el fill d’una passa a ser el fill de l’altra.

Per entrar en la novel·la cal que ens situem en els anys cinquanta. L’Anna Teresa Listru és una vídua sense recursos que viu en un poble de l’interior de Sardenya. Té quatre filles, la més petita de les quals és la Maria, de sis anys. Per la seva banda la Bonaria Urrai, la modista del poble, no té fills, i pacta amb la mare de la nena quedar-se amb la Maria. És així com la menuda canvia de casa i com, a poc a poc, s’inicia una relació maternofilial peculiar i sincera. Però hi ha un secret que només els adults del poble coneixen, i és que la modista també practica un antic art: l’ofici d’acabadora.
En base a aquesta relació trobarem temes com la maternitat, la força de la mirada, l’eutanàsia, l’amistat, la fidelitat o l’incondicionalitat… I malgrat poder considerar que som davant una novel·la coral (el poble) i que la protagonista literària és la Maria Listru, en realitat el personatge cabdal que avança per aquestes pàgines és, òbviament, l’acabadora.
La novel·la abasta uns tretze anys de la vida de la nena, des del moment en què passa a ser filla d’ànima de Bonaria fins els primers anys de la seva joventut, però la interessant recreació de l’illa i la seva història fa que en acabar la lectura el temps cronològic transcorregut ens sembli força més llarg. A més, l’estil directe i aparentment senzill dota la narració d’una agilitat lloable que capta amb força l’atenció del lector.

ENLLAÇOS:








divendres, 2 d’octubre del 2015

El cementiri de Praga - Umberto Eco

El cementiri de Praga, Umberto Eco
Traducció  de Carme Arenas Noguera
Rosa dels Vents, 2010

UMBERTO ECO

Umberto Eco (Alessandria, Piemont, Itàlia, 5 de gener del 1932) és un conegut escriptor italià, famós tant per les seves obres de ficció, en què destaca sobretot en el camp de la novel·la, com pels seus tractats de semiòtica. Totes les obres d'aquest escriptor tenen la demostració del seu interès enfront de la filosofia tomista i la cultura medieval
Nascut el 1932 a la població d'Alessandria en una família de 13 fills, va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Torí, on es va doctorar. Ha exercit com a professor en diversos centres de prestigi i des de l'any 1971 ocupa la càtedra de semiòtica a la Universitat de Bolonya. El reconeixement del món de l'educació superior fa que sigui doctor honoris causa d'una trentena d'institucions.
Va ser anomenat sàtrapa de la patafísica per les seves obres humorístiques, entre les quals destaca Com viatjar amb un cangur, i per haver perfeccionat una de les seves branques, la cacopèdia.
Altres distincions el van portar a ser membre del Consell de Savis de la UNESCO. Va rebre l'any 2000 el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats.
Ha treballat també en els mitjans de comunicació com a difusor cultural. Les seves passions se centren en l'edat mitjana, les llengües i els clàssics. Curiosament, també manifesta ser un expert en James Bond.
Segons l'escriptor italià, la cultura medieval conté el sentit de la innovació, però el que no pretén és demostrar la innovació mitjançant les repeticions, com en la cultura moderna, que tot i repetir intenta fer creure que innova sobre temes diferents, encara que són vistos. Es demostra, a més, que l'originalitat era per als medievals una falta d'ignorància. De fet, es pot afirmar que mitjançant l'edat mitjana s'han creat diverses innovacions i està marcada per l'originalitat, tot i no estar massa ben demostrat.
Una de les seves grans introduccions a l'estètica medieval és Art i bellesa en l'estètica medieval.

Novel·les

  • El nom de la rosa (1980) - Novel·la històrica que va ser adaptada al cinema i es va convertir en un supervenda. Barreja els elements d'intriga amb l'erudició medieval i apropa l'època al present. Aquesta novel·la està ambientada en un monestir de l'edat mitjana.
  • El pèndol de Foucault (1988) - Obra que mostra com tres treballadors d'una editorial es veuen atrapats en la seva pròpia ficció.
  • L'illa del dia abans (1994) - Un noble del segle XVII es veu atrapat en un iot en un fus horari i reflexiona sobre el pas del temps, l'altre, i les convencions.
  • Baudolino (2000) - Novel·la que explica les aventures d'un jove camperol adoptat per un emperador, estructurada de manera semblant a la novel·la picaresca.
  • La misteriosa flama de la reina Loana (2004) - Un home que perd la memòria intenta recuperar-la, recreant l'època de joventut del mateix autor.
  • El cementiri de Praga (2010) - Narració històrica i conte polític filosòfic, que parla d'impostures i estafes, en què es desemmascara la història dels "protocols dels savis de Sió".
  • Número Zero (2015) - Novel·la ambientada a Milà el 1992, amb fortes referències a la història política, periodística i judicial italiana, amb formes de complot que van de Tangentopoli a Gladio, passant per la lògia P2 i el terrorisme roig.

Obres assagístiques

  • Opera Aperta
  • Diari mínim
  • Kant i l'ornitorinc
  • Semiòtica i filosofia del llenguatge
  • El signe
  • Art i bellesa a l'estètica medieval
  • Els límits de la interpretació
  • Sis passejades pels boscos narratius
  • Lector in fabula
  • Apocalíptics i integrats
  • Sobre Literatura
  • A la recerca de la llengua perfecta
  • Història de la bellesa
  • Història de la lletjor

Premis i reconeixements

Ø Premi austríac de literatura europea.



El cementiri de Praga

Som al mes de març de 1897, a París, espiant des de les primeres pàgines d aquesta magnífica novel·la a un home de seixanta-set anys que escriu assegut a una taula, en una habitació abarrotada de mobles: el capità Simonini, un piemontès establert a la capital francesa, que des de molt jove es dedica al noble art de crear documents falsos.
Home de poques paraules, misogin i golafre impenitent, el capità s’inspira en els fulletons de Dumas i Sue per donar fe de complots inexistents, fomentar intrigues o difamar les grans figures de la política europea. Cavaller sense escrúpols, Simonini treballa al servei del millor postor: si primer fou el govern italià qui va pagar per les seves impostures, després van arribar els encàrrecs de França i Prússia, i fins i tot Hitler acabarà aprofitant-se dels seus malvats oficis.

Umberto Eco ens monstra que , en la literatura i en la vida, res no és el que sembla i ningú és qui realment diu que és: tot és segons convingui, i qui triomfa, ara i sempre, és el rufià que desconfia de tots i es manté alerta, tot i que gairebé no es mogui de la taula on lhem vist al principi, quan no sabíem que Simonini i els homes com ell encara són aquí, entre nosaltres, i han vingut per quedar-shi.

Enllaços: